La puntualitat no és un dels forts del rock'n'roll. Passaven vint minuts de les deu de la nit quan Bruce Springsteen i la E Street Band apareixien a l'escenari i feien pujar uns quants graus la terrible xafogor ambiental a ritme de No surrender. Amb un Camp Nou ple de gom a gom, el Boss va sortir pletòric, com si se sentís a casa seva, envoltat de 75.000 col·legues que li van donar la benvinguda amb una tancada i merescuda ovació.
Parlant català, com sempre, i advertint que seria "una nit magnífica", Bruce Springsteen ja va sortir amb la camisa arremangada, disposat a posar-se mans a l'obra, a entregar-se al màxim, a anar per feina. I així ho va fer, agafant embranzida a base de rock, amb Radio nowhere i Out in the street, amb la qual va rebre el primer bany de masses baixant a la tarima més pròxima del personal, a tocar dels afortunats de les primeres fileres, que alçaven els braços amb la intenció de tocar l'ídol. Cedint el protagonisme a la banda perquè oferissin solos de guitarra o saxo, seguint els implacables batecs de la bateria, el músic nord-americà va posar la directa per no donar treva a unes graderies en què la gent es va mantenir de peu constantment, com si l'entrada pagada no donés dret a seient.
Així és el Boss. Repartint energia, encomanant aquest vertigen amb un rock que et posa l'estómac en un puny. Sense respir, de seguida atacava els primers compassos de Promise land i es penjava la guitarra a les espatlles per treure l'harmònica per primera vegada.
Parlant català, com sempre, i advertint que seria "una nit magnífica", Bruce Springsteen ja va sortir amb la camisa arremangada, disposat a posar-se mans a l'obra, a entregar-se al màxim, a anar per feina. I així ho va fer, agafant embranzida a base de rock, amb Radio nowhere i Out in the street, amb la qual va rebre el primer bany de masses baixant a la tarima més pròxima del personal, a tocar dels afortunats de les primeres fileres, que alçaven els braços amb la intenció de tocar l'ídol. Cedint el protagonisme a la banda perquè oferissin solos de guitarra o saxo, seguint els implacables batecs de la bateria, el músic nord-americà va posar la directa per no donar treva a unes graderies en què la gent es va mantenir de peu constantment, com si l'entrada pagada no donés dret a seient.
Així és el Boss. Repartint energia, encomanant aquest vertigen amb un rock que et posa l'estómac en un puny. Sense respir, de seguida atacava els primers compassos de Promise land i es penjava la guitarra a les espatlles per treure l'harmònica per primera vegada.
Si el Boss es va entregar al llarg de tot el concert, nosaltres ho vam fer en cos i ànima, vam suar la samarreta a pocs metres d'ell, ens va fer emocionar, saltar, ballar i el mes important vam cantar amb ell, va ser un honor haver estat allà , en un Camp Nou a vessar i ser part d'un públic privilegiat fan incondicional de l'ídol del Rock. Nosaltres hi vam ser i va ser com sempre un plaer.
SetList Barcelona 19/07/2008
No Surrender /Radio Nowhere /Out In The Street /The Promised Land /Hungry Heart / Summertime Blues /Brilliant Disguise /The River /Atlantic City /Candy's Room /Janey Don't You Lose Heart /Waitin' On A Sunny Day /Backstreets / Because The Night / Livin' In The Future /Mary's Place /Tunnel Of Love /The Rising /Last To Die /Long Walk Home /Badlands
-
Jungleland /Born To Run /Bobby Jean /Glory Days /Dancing In The Dark /American Land / Twist And Shout
-
Jungleland /Born To Run /Bobby Jean /Glory Days /Dancing In The Dark /American Land / Twist And Shout
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada